En un món cada vegada més interconnectat i, paradoxalment, més fragmentat, emergeix una radiografia que sacseja els fonaments de la nostra comprensió sobre el benestar humà. Un estudi rigorós, publicat recentment a la prestigiosa revista The Lancet, no només confirma, sinó que quantifica amb una precisió alarmant, l’erosió de la salut mental global. Les conclusions d’aquest informe no són meres dades estadístiques; són el retrat d’una pandèmia silenciosa que ja afecta a 1.200 milions de persones, una proporció colossal que representa el 14% del planeta. Aquesta xifra, que pràcticament duplica els registres de l’any 1990, no pot ser despatxada com una anomalia passatgera; és el resultat d’una complexa interacció de factors sociopolítics, econòmics i ambientals que han anat teixint una xarxa de vulnerabilitat psíquica arreu del món.
L’anàlisi de The Lancet, que ha examinat l’epidemiologia d’una dotzena de trastorns psiquiàtrics en 200 països durant un període de 33 anys (entre 1990 i 2023), revela que l’augment en la prevalença de les malalties mentals, estandarditzada per edat per eliminar distorsions demogràfiques, ha estat d’un 24% en tres dècades. Aquest creixement no és uniforme, sinó que es concentra de manera preocupant en certs trastorns i grups demogràfics. L’ansietat, amb un augment del 65%, i la depressió, amb un 41%, són els principals protagonistes d’aquesta escalada. Però no són els únics; els trastorns de la conducta alimentària han vist un increment d’entre el 17% i el 22%, i els del espectre autista un 21%.
El que aquest article pretén desgranar no és només el «què», sinó el «per què» i, crucialment, el «quins» efectes a llarg termini tindrà aquesta tendència. Perquè, si bé és cert que la millora en la detecció ha pogut inflar les xifres, els experts també assenyalen, de forma inequívoca, la responsabilitat de fenòmens estructuralment més profunds. La pobresa enquistada, la devastació de les guerres, la freqüència i intensitat creixent dels desastres naturals, i la disrupció global generada per la pandèmia de la Covid-19, són factors que han actuat com a catalitzadors, desestabilitzant la fràgil equació del benestar mental. A més, l’estudi posa de manifest una realitat particularment crua per a dos grups demogràfics: els adolescents d’entre 15 i 19 anys i les dones de totes les edats, els qui suporten els nivells més alts de patiment, especialment a causa de l’ansietat i la depressió. Aquests trastorns mentals ja no són una preocupació secundària; s’han erigit com la principal causa de discapacitat al món, superant fins i tot malalties tan esteses com les cardiovasculars, el càncer o els problemes musculoesquelètics. Aquesta realitat exigeix una anàlisi crítica i una comprensió profunda de les seves arrels i implicacions per al futur de les nostres societats.
Les Arrels de la Crisi: Un Entramat de Factors Socioeconòmics i Geopolítics
La narrativa que emergeix del treball publicat a The Lancet és complexa, però irrefutable: la mala salut mental no és un fenomen aïllat, sinó el producte d’una confluència de forces desestabilitzadores. El professor Damian Santomauro, del Centre de Recerca en Salut Mental de Queensland, Austràlia, i un dels autors principals de l’estudi, subratlla que les tendències a l’alça en l’ansietat i la depressió poden reflectir «tant els efectes persistents de l’estrès relacionat amb la pandèmia com factors estructurals a llarg termini». Aquest darrer punt és crucial. El que sovint es percep com un problema individual és, en realitat, una manifestació col·lectiva de patologies socials.
La pobresa enquistada, per exemple, no només denota una manca de recursos materials, sinó que genera una càrrega psicològica insuportable. La inseguretat econòmica constant, la dificultat per accedir a serveis bàsics, i la manca d’oportunitats creen un cicle viciós d’estrès, desesperança i vulnerabilitat a trastorns mentals. Aquesta realitat és especialment punyent en regions amb disparitats econòmiques profundes, on les condicions de vida precàries es cronifiquen. De la mateixa manera, les guerres i els conflictes armats, amb la seva estela de violència, desplaçament forçat i trauma, deixen cicatrius que transcendeixen les ferides físiques, perpetuant cicles de trastorn d’estrès posttraumàtic, depressió i ansietat en generacions senceres. Els desastres naturals, cada vegada més freqüents i devastadors a causa del canvi climàtic, també contribueixen a aquesta càrrega, provocant pèrdues de llars, mitjans de vida i comunitats, submergint a les poblacions en una profunda desesperació.
La pandèmia de la Covid-19 ha actuat com un accelerador massiu d’aquestes tendències preexistents. El confinament, la por a la malaltia i a la mort, la pèrdua d’éssers estimats, la interrupció de rutines socials i laborals, i la incertesa econòmica han creat un còctel tòxic per a la salut mental. Aquest impacte no ha estat efímer; com adverteix Santomauro, els «efectes persistents de l’estrès relacionat amb la pandèmia» continuen manifestant-se molt després de la fase aguda de la crisi sanitària.
La Disparitat Global i Demogràfica: Qui Paga el Preu Més Alt?
L’estudi de The Lancet també cristal·litza una realitat inquietant: la mala salut mental és un fenomen global, però les seves manifestacions i la seva càrrega no es distribueixen de manera equitativa. Tot i que cap país, ric o pobre, s’escapa de la tendència a l’alça, hi ha disparitats significatives. A les regions d’alts recursos, per exemple, destaca l’augment de l’ansietat a Australàsia i dels trastorns de l’espectre autista a l’àrea d’Àsia-Pacífic. Tanmateix, els quadres ansiosos també es disparen en regions com Amèrica Llatina, el sud d’Àsia o l’oest d’Àfrica Subsahariana, zones sovint caracteritzades per una major vulnerabilitat socioeconòmica i una menor inversió en salut pública.
La bretxa de gènere i l’impacte generacional són particularment alarmants. L’estudi identifica els adolescents d’entre 15 i 19 anys i les dones de totes les edats com els grups més afectats per l’ansietat i la depressió. En el cas dels adolescents, aquesta etapa de formació crítica es veu compromesa, amb possibles repercussions a llarg termini en el seu desenvolupament educatiu, les seves oportunitats laborals i la seva capacitat d’integració social. La pressió acadèmica, la inseguretat sobre el futur, la influència de les xarxes socials i la dificultat per establir connexions socials significatives en un món post-pandèmia són factors que conflueixen en aquesta vulnerabilitat. Per a les dones, la càrrega desproporcionada de les responsabilitats de cura, la violència de gènere, les desigualtats econòmiques i les pressions socials contribueixen a una major incidència de trastorns com l’ansietat i la depressió, una situació que pot ressonar amb altres lluites per la llibertat i la igualtat.
L’Impacte a Llarg Termini: Un Cost Humà i Socioeconòmic Incalculable
La qualificació dels trastorns mentals com la principal causa de discapacitat al món no és un detall menor; és un senyal d’alarma que hauria de ressonar en totes les esferes de la política pública. Això implica que milions de persones veuen la seva capacitat per funcionar plenament en la societat, per treballar, per estudiar o per mantenir relacions significatives, severament limitada. Les conseqüències d’aquesta discapacitat massiva són profundes i abasten múltiples dimensions:
- Cost Econòmic: La pèrdua de productivitat a causa de l’absentisme laboral i el presentisme (estar al lloc de treball però sense rendir al màxim) representa un llast colossal per a les economies. Estem parlant de milions de dies de treball perduts, de talents no explotats i d’una disminució general de la capacitat productiva. A Espanya, per exemple, l’escalada de l’absentisme laboral ja té un impacte econòmic estimat de 45.000 milions d’euros, i una part significativa d’aquest absentisme està vinculada a problemes de salut mental.
- Càrrega sobre els Sistemes de Salut: Els sistemes de salut mental, ja crònicament infra-finançats i saturats a la majoria de països, s’enfronten a una demanda creixent que no poden satisfer adequadament. La manca de professionals qualificats, la deficiència en els serveis de proximitat i l’estigmatització associada als trastorns mentals agreugen la situació, creant barreres per a l’accés a l’atenció.
- Erosió del Teixit Social: La disminució de la connexió social, un factor citat per Damian Santomauro, és tant una causa com una conseqüència de la mala salut mental. L’aïllament, la solitud i la polarització poden afeblir els llaços comunitaris, augmentant la vulnerabilitat col·lectiva i disminuint la capacitat de resiliència davant les crisis futures.
- Impacte Generacional: Quan els adolescents pateixen trastorns mentals, les conseqüències es perllongen fins a l’edat adulta, afectant la formació de famílies, la estabilitat laboral i la participació cívica. Això crea un cicle intergeneracional de vulnerabilitat que és difícil de trencar sense intervencions integrals i sostingudes.
El psicòleg clínic Jorge Aguado, de l’Hospital Clínic de Barcelona, tot i demanar cautela en la interpretació dels augments —atribuïbles en part a la millora de la detecció—, no obvia la «càrrega molt elevada» que representen aquests trastorns. La seva insistència en la «importància de la prevenció i la intervenció precoç» subratlla la necessitat d’actuar abans que els problemes es cronifiquin, especialment durant l’adolescència tardana i l’inici de l’adultesa.
Les dades específiques per a Espanya reflecteixen aquesta tendència global amb una intensitat particular: l’ansietat ha augmentat un sorprenent 126% en tres dècades, mentre que la depressió ho ha fet un 34%. Els trastorns de la conducta alimentària, com l’anorexia (19%) i la bulímia (30%), també han experimentat creixements significatius. Aquestes xifres no només destaquen la urgència d’una resposta nacional, sinó que també posen de manifest la vulnerabilitat de la societat davant els factors estressors que Santomauro i altres experts han identificat.
Conclusió: L’Imparatiu d’una Resposta Global Coherent
Aquesta radiografia global de la salut mental no és simplement una actualització estadística; és un crit d’alarma que ressona amb una claredat inquietant en l’actualitat. Ens obliga a qüestionar les bases del nostre model de desenvolupament, les prioritats polítiques i la nostra pròpia concepció del progrés. El fet que 1.200 milions de persones estiguin lluitant amb trastorns psiquiàtrics, i que aquesta sigui la principal causa de discapacitat al món, transcendeix qualsevol narrativa de creixement econòmic o avanç tecnològic. Revela una falla estructural profunda en el benestar de les nostres societats.
La rellevància d’aquest estudi avui rau en la seva capacitat per despullar la complaença i exposar la interconnexió entre la salut mental i els reptes més grans del segle XXI: des de la gestió de les crisis climàtiques i els conflictes geopolítics, fins a la construcció de societats més justes i equitatives. La crida de Damian Santomauro a una «inversió sostinguda en els sistemes de salut mental, un major accés a l’atenció i una acció global coordinada per a brindar un millor suport a les poblacions més vulnerables» no és una petició, sinó un imperatiu. Ignorar aquesta escalada de patiment significa comprometre el capital humà de les futures generacions, minar la cohesió social i carregar les economies amb un pes insostenible. El «per què» és clar; ara cal abordar el «com» amb la urgència i la serietat que la magnitud del problema exigeix. La salut mental ja no pot ser un apèndix de la discussió sobre salut; ha de ser-ne el cor.
Fuente original: https://elpais.com/salud-y-bienestar/2026-05-22/radiografia-de-la-salud-mental-en-el-mundo-1200-millones-de-personas-viven-con-trastornos-psiquiaticos.html
Fuente original: https://elpais.com/salud-y-bienestar/2026-05-22/radiografia-de-la-salud-mental-en-el-mundo-1200-millones-de-personas-viven-con-trastornos-psiquiatricos.html
