Aquest article s’endinsa en una problemàtica recurrent i, perillosament, previsible que amenaça la comarca del Bierzo: la manifesta i sistèmica incapacitat de les administracions per implementar mesures de prevenció d’incendis forestals amb la deguda antelació. Avui, 18 de maig de 2026, la regió es troba en una situació crítica, amb la pràctica totalitat de les brigades forestals encarregades de la neteja i la gestió selvícola inoperatives. Aquesta realitat desoladora no és un fet aïllat, sinó el reflex d’un patró d’inactivitat que ha portat a la comarca a les portes d’una nova catàstrofe, menys d’un any després que fos devastada per focs que van marcar un abans i un després en la seva història recent. L’any passat, El Bierzo va patir incendis de «quarta generació», un terme tècnic que descriu fenòmens extrems alimentats per condicions de sequera prolongada, temperatures elevadíssimes i una càrrega de combustible continuada als boscos, un escenari que, malauradament, s’havia estat advertint per especialistes des de feia anys. Aquests no són simples focs; són megaincendis, amb un comportament erràtic i una capacitat de destrucció que desafia els mètodes d’extinció convencionals, transformant el paisatge en zones inhòspites i irreversibles. La manca de personal en tasques de desbrossament i prevenció no és merament un retard operatiu; és un símptoma d’una falla estructural en la gestió del territori i una falta de visió a llarg termini que posa en perill vides humanes, patrimoni natural i l’economia local. La promesa d’esforços personals i econòmics realitzada fa gairebé un any, amb el record encara fresc de la tragèdia, sembla haver-se diluït en la burocràcia i la desídia, deixant els habitants del Bierzo en un estat de vulnerabilitat inacceptable. Aquesta anàlisi desvetlla les capes d’aquesta problemàtica, buscant les causes profundes d’aquesta repetida negligència i el seu impacte previsible sobre la resiliència d’una comunitat ja castigada.
El Cost Humà, Ambiental i Econòmic de la Passada Catàstrofe
El record del passat estiu del 2025 roman gravat a la memòria col·lectiva del Bierzo com una ferida oberta. Durant cinc setmanes interminables, la comarca va ser escenari d’una autèntica catàstrofe que va transcendir l’àmbit mediambiental per impactar de ple en la dimensió humana i econòmica. Els incendis van provocar moments d’angoixa extrema i un perill real i imminent per a persones i béns, culminant en tràgiques pèrdues de vides humanes, la crema de llars i la calcinació d’extenses zones de muntanya. Aquesta devastació no va ser un accident aïllat, sinó la manifestació més crua dels anomenats incendis de quarta generació. Aquests focs, producte de la interacció perillosa entre la sequera de llarga durada, les altíssimes temperatures i una acumulació contínua de biomassa combustible als boscos, havien estat ja previstos i alertats per un gran nombre d’especialistes des de feia diversos anys. La comunitat científica i els gestors forestals ja havien advertit que El Bierzo, amb les seves característiques orogràfiques i la composició de la seva massa forestal, era un candidat ideal per a aquest tipus de fenòmens destructius. La falta d’una resposta anticipatòria a aquestes advertències és, en si mateixa, un punt crític d’anàlisi sobre la governança territorial i la gestió del risc.
La Prevenció Com a Única Solució i l’Incompliment dels Compromisos
Davant la realitat innegable dels incendis de quarta generació, la solució més plausible i àmpliament acceptada pels experts és la gestió activa del paisatge. Aquesta estratègia implica la creació d’un mosaic de zones que actuïn com a tallafocs naturals i controlats, espais que puguin frenar l’avenç imparable d’aquests grans focs. Una tasca d’aquesta magnitud requereix una ingent labor de prevenció en els boscos, la qual cosa implica desbrossaments, creació de franges de seguretat, aclarides i, de manera més profunda, una redefinició dels nostres hàbits de vida i de la nostra relació amb l’entorn forestal. Fa tot just un any, amb la cendra encara fumejant i el dolor a flor de pell, es van comprometre tots els esforços personals i econòmics per fer front a aquesta xacra. Les promeses polítiques i les expectatives socials es van alinear per evitar la repetició de la tragèdia. No obstant això, gairebé un any més tard, la realitat és que la situació no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat de forma preocupant. La inacció actual constitueix una traïció a la confiança pública i una evidència d’una manca de planificació i execució que té conseqüències potencialment devastadores. Aquesta repetició d’errors en la gestió pública, especialment en un àmbit tan sensible com la prevenció de desastres, podria ser analitzada en el context de L’Escalada de l’Absentisme Laboral a Espanya: Un Impacte Econòmic de 45.000 Milions d’Euros i el Desafiament de la seva Reducció, on la ineficàcia en la gestió de recursos humans i la planificació estratègica generen costos exorbitants i pèrdua de capital social.
La Paràlisi Operativa: Brigades Forestals Desaparegudes
La prova més irrefutable de la manca de preparació actual la trobem en un fet concret i alarmant: avui, 18 de maig de 2026, les cinc brigades forestals que haurien d’estar operant al Bierzo per realitzar tractaments selvícoles de prevenció i, eventualment, fer front als incendis, simplement no estan treballant. Aquestes brigades, peça clau en l’engranatge de la gestió forestal i la protecció del territori, haurien d’haver començat la seva activitat de prevenció als boscos ja fa diversos mesos. La seva absència, en una data tan avançada de la temporada d’alt risc, suposa una bretxa de seguretat inacceptable. Perquè aquestes unitats estiguessin operatives, s’haurien d’haver redactat prèviament els projectes detallats dels treballs a realitzar i, posteriorment, s’hauria d’haver dut a terme la complexa tasca de contractació de les brigades. La cadena de responsabilitats és clara: si les brigades no estan treballant, és perquè els passos previs, tant de planificació com de gestió de recursos humans, no s’han completat a temps. Aquesta dilació burocràtica i administrativa revela una profunda manca d’urgència i coordinació entre els diferents estaments implicats en la prevenció d’incendis, posant de manifest una desconnexió entre la retòrica política i la realitat sobre el terreny.
L’Apuesta per l’Operatiu Públic i les seves Dificultats Inherents
L’aposta per la condició pública de l’operatiu de prevenció i extinció d’incendis, considerada la idònia per molts, està generant problemes evidents en la seva aplicació pràctica. Aquesta decisió, implementada en una sola temporada i de forma abrupta, ha tingut un impacte directe en la contractació del personal necessari, principalment a càrrec de l’empresa pública TRAGSA. La burocràcia inherent a la contractació pública, les rigideses normatives i la competència amb el sector privat per captar mà d’obra especialitzada poden haver contribuït a aquest estancament. La transició cap a un model d’operatiu públic, si bé lloable en els seus objectius de qualitat i estabilitat laboral, requereix una planificació exhaustiva i un període d’adaptació que, clarament, no s’ha respectat en aquest cas. Aquest model, amb les seves virtuts, també presenta desavantatges si no es gestiona amb eficiència i previsió. La dificultat per trobar personal qualificat i la lentitud dels processos de contractació són obstacles significatius que podrien haver-se anticipat i abordat amb una estratègia més sòlida, tal com passa en altres sectors públics on la gestió del talent és un repte constant. La complexitat d’aquestes transicions és un tema recurrent en la gestió pública, i les seves conseqüències s’intensifiquen quan estan en joc la seguretat i el benestar de les comunitats, com bé il·lustra la reflexió sobre La Costa Daurada davant el seu propi mirall: L’autoafirmació d’un potencial en qüestió, on la manca de gestió anticipatòria pot posar en risc el potencial d’una regió.
La Crisi Silenciosa del Relevo Generacional
A les problemàtiques ja exposades, se suma una preocupació de caràcter estructural i de llarg abast: la manca de relevo generacional en llocs clau de l’operatiu de prevenció i extinció. Aquesta deficiència afecta especialment a perfils tècnics i especialitzats, com ara els conductors-operadors que manegen maquinària pesada, com els bulldozers, essencials per obrir tallafocs i crear línies de defensa. L’experiència i el coneixement acumulat per aquests professionals no es transmeten fàcilment, i la seva pèrdua gradual sense una planificació de substitució crea un buit de difícil i costosa solució. La falta d’atractiu per a les noves generacions cap a aquests treballs, sovint precaris i estacionalitzats, així com la manca d’una política clara de formació i captació, està hipotecant la capacitat futura de resposta davant els incendis. Aquest problema no és exclusiu del Bierzo ni de la lluita contra el foc; és un desafiament que s’observa en molts sectors on la tradició i l’experiència són vitals, i on la planificació a llarg termini per assegurar la continuïtat de les capacitats humanes és sovint ignorada. L’envelliment de les plantilles i la dificultat per atraure talent jove són una crisi silenciosa que amenaça la sostenibilitat de molts serveis essencials.
La Relevància Actual i el Cicle de la Negligència
La situació actual al Bierzo no és només una notícia d’última hora sobre una deficiència operativa; és una crònica anunciada d’un fracàs continuat en la gestió del risc i la prevenció. El fet que, al 18 de maig de 2026, les brigades forestals estiguin inoperatives, un any després d’una catàstrofe que va deixar un rastre de mort i destrucció, és la prova palpable que les lliçons del passat no s’han après o, pitjor encara, s’han ignorat sistemàticament. Aquest fet és rellevant avui perquè projecta una ombra inquietant sobre la imminent temporada de màxim risc d’incendis, augurant un escenari de vulnerabilitat extrema davant l’amenaça dels focs de quarta generació. La inacció no només es tradueix en un perill ambiental i econòmic, sinó que erodeix la confiança ciutadana en les institucions i posa en qüestió la capacitat de l’administració per protegir els seus habitants. Ens trobem davant d’un cicle de negligència que, si no es trenca amb una planificació rigorosa, una inversió sostinguda i una voluntat política ferma, condemnarà El Bierzo a reviure les seves pitjors pors any rere any, amb conseqüències cada vegada més devastadores.
Font original: https://ileon.eldiario.es/opinion/vamos-muy-tarde-columna-olegario-ramon-fernandez-prevencion-incendios-forestales-presidente-consejo-comarcal-del-bierzo12913231028.html
Fuente original: https://ileon.eldiario.es/opinion/vamos-muy-tarde-columna-olegario-ramon-fernandez-prevencion-incendios-forestales-presidente-consejo-comarcal-del-bierzo_129_13231028.html
