Aquest article es submergeix en una tendència alarmant i recurrent, profundament arrelada en la indústria de la bellesa i els mitjans de comunicació: la instrumentalització de la primesa com una poderosa estratègia de control social i econòmic, emmascarada sota un vernís de salut i benestar. Ens trobem, una vegada més, davant l’evidència incontestable de com els canals de difusió massiva actuen diligentment per regar i nodrir la cultura de dieta imperant, perpetuant uns cànons estètics que, lluny de ser nous, ens transporten directament a èpoques passades amb conseqüències ja conegudes. La mirada retrospectiva és crucial: revisitem els anys 2000, amb la imposició de l’anomenada «talla zero», i fins i tot la provocadora tendència dels 90, el temut «heroin chic».
Aquesta última, en particular, va ser una manifestació estètica on les models desfilaven amb una primesa extrema, sovint acompanyada d’un aspecte descurat o fins i tot malaltís, que en moltes ocasions evocava el consum de substàncies. El més pervers d’aquella època era la manera com aquesta imatge era «venuda» al públic: no com un signe de malaltia o d’un estil de vida destructiu, sinó com la cúspide de la salut i la bellesa. Quan aquestes figures mediàtiques, en el seu moment d’esplendor, revelaven els seus presumptes «trucs de bellesa», les confessions eren gairebé unànimes: dormir vuit hores, beure dos litres d’aigua i menjar de manera «sana». Una llista de consells que, avui dia, gairebé dues dècades després, sona a burla, ja que moltes d’aquestes mateixes models han reconegut públicament haver patit greus problemes de consum de drogues i/o alcohol, a més de devastadors trastorns alimentaris.
La indignació, de vegades, és inevitable quan es constata que aquesta dinàmica es repeteix amb una persistència alarmant. Recentment, ha causat un veritable estupor, i una profunda ràbia, llegir com els mitjans alabaven la figura d’una dona de 62 anys que, suposadament, aconseguia un aspecte juvenil i extremadament prim amb un simple esmorzar de mitja tassa d’aigua amb civada. La sospita és gairebé una certesa: una ingesta tan minsa, més pròpia d’un ocell que d’un ésser humà adult, té poc a veure amb una elecció genuïna de dieta i molt, probablement, amb l’ús de medicaments dissenyats per suprimir la sensació de fam. És un engany subtil, un silenciament de la biologia més elemental que, en comptes de promoure una salut real, serveix per perpetuar una imatge irreal i, potencialment, perillosa.
L’abús del llenguatge i la distorsió dels conceptes de salut van més enllà. D’aquesta mateixa dona de 62 anys, s’ha destacat que els seus braços, completament desproveïts de massa muscular, eren l’exemple perfecte de «tonificació» en l’edat adulta. Una afirmació que contradiu la fisiologia bàsica i que denota una manca de rigor periodístic preocupant, però que, no obstant això, s’ha acompanyat d’una sèrie de consells per aconseguir una aparença similar. En un món on la primesa en el cos de les dones i la joventut són premiades per damunt de qualsevol consideració de salut, és tristament comprensible que figures que han assolit l’èxit professional, com a presentadores de prime time als Estats Units, es plantegin també l’ús d’aquesta medicació. La premissa és clara i cruel: al final, el més important «és ser prima». La primesa segueix sent objecte d’admiració desmesurada; se la revesteix de moralitat, de força de voluntat, d’autocura i fins i tot d’amor propi, quan en realitat és només una condició física més, sovint assolida a un cost personal elevat.
El Ressorgiment de Cànons Estètics Perillosos i la seva Instrumentalització Mediàtica
El cicle de la moda i els cànons estètics sembla implacable, i el que s’està observant actualment és un ressorgiment preocupant de tendències que ja van causar estralls en el passat. L’evocació dels 2000 amb la «talla zero» i dels 90 amb el «heroin chic» no és casualitat. Aquests paradigmes estètics, caracteritzats per una primesa extrema i, en alguns casos, un aspecte fràgil o fins i tot malaltís, estan sent de nou projectats com a ideals de bellesa inqüestionables. El més insidiós d’aquesta tendència és la narrativa que l’acompanya: la primesa no només és desitjable, sinó que és sinònim de salut i de disciplina personal. Recordem com les models de l’època «confessaven» consells tan bàsics com dormir vuit hores, beure dos litres d’aigua i menjar «sa», mentre que la crua realitat, revelada anys després, era la d’una lluita silenciosa contra el consum de drogues, alcohol i trastorns alimentaris. Aquesta dissonància entre la imatge pública i la veritat personal subratlla la profunditat de l’engany i el perill de la seva repetició. La història, en aquest cas, no només rima, sinó que es repeteix amb una fidelitat preocupant.
La Delgadesa com a Eix Central de la Percepció Social i l’Autoestima
La primesa, en la societat actual, transcendeix la mera aparença física per convertir-se en un distintiu de moralitat, autocontrol i, paradoxalment, d’amor propi. Aquesta reinterpretació la vesteix de virtuts que la legitimen i la fan inqüestionable. L’admiració generalitzada cap als cossos prims esdevé un premi social, i el discurs hegemònic la glorifica com el resultat d’una força de voluntat inquebrantable i un rigorós règim d’autocura. És aquesta pressió cultural la que explica per què dones que ho han aconseguit tot en la seva carrera professional, com ara reconegudes presentadores de prime time als Estats Units, es veuen empeses a considerar l’ús de medicació per mantenir o aconseguir una primesa extrema. L’equació és simple, i brutal: en el fons, el missatge que es transmet és que «el més important és ser prima». Això revela una profunda angoixa col·lectiva i una distorsió dels valors, on el benestar integral queda relegat a un segon pla en favor d’una estètica que sovint és insostenible i perjudicial. La primesa, reduïda a una condició física més, esdevé un estendard de valors socials que no li corresponen, generant una càrrega psicològica i emocional insuportable per a moltes dones.
L’Esborrament Sistemàtic de la Realitat del Cos Femení Adult
En aquest imaginari col·lectiu que glorifica la primesa juvenil, no hi ha lloc per a la realitat del cos de les dones adultes. Elements tan naturals i inherents a la feminitat com la cel·lulitis, les estries o el pèl corporal més enllà de les cames, són assenyalats i categoritzats com a «defectes físics» que s’han de combatre, dissimular o eliminar. Aquesta narrativa de l’imperfecció, lluny de ser un fenomen recent, té arrels històriques ben documentades. La revista Vogue, en la seva edició francesa de 1948, va ser pionera en la introducció del concepte de cel·lulitis com a «problema estètic», obrint la porta a una lucrativa indústria de productes i tractaments anticel·lulítics. El que la indústria va convertir en defecte, la biologia ho considera normal: aproximadament el 95% de les dones, a partir de la menarquia, la presenten. Aquesta campanya constant de senyalització i esborrament del que és normal en el cos femení adult té un objectiu clar: substituir-lo per un ideal inabastable de dona jove, blanca i, evidentment, prima. Aquesta pressió, mantinguda per una indústria multimilionària, fomenta la inseguretat i l’autocrítica, transformant el cos femení en un camp de batalla constant contra la seva pròpia naturalesa. Aquesta estratègia de màrqueting sofisticada, que fusiona salut i estètica per impulsar el consum, reflecteix una tendència més àmplia en la gestió de la percepció pública. En un context similar, es pot observar com la tecnologia i les dades s’utilitzen per optimitzar resultats en altres sectors, com es detalla en l’article sobre Tarragona Impulsa la Gestió Turística amb un Nou Sistema d’Intel·ligència Avançada, tot i que amb finalitats ben diferents.
La Nova Estratègia: Desproveir-nos de la Fam i la Percepció de la Salut
Si abans la primesa s’assolia a través de dietes estrictes, absurdes i, sovint, matant-se de gana, l’estratègia actual ha evolucionat per ser encara més insidiosa. La innovació no rau en nous exercicis o plans alimentaris, sinó en la despossessió de la senyal de vida més primitiva i essencial: la fam. L’aparició i popularització de medicaments que suprimeixen l’apetit ha creat una nova via per assolir la primesa, evitant el «sacrifici» visible de les dietes i les privacions extremes. Per a aquelles dones que ja superen els 40 anys, aquest fenomen no és nou; ja ho van viure, amb altres matisos, en els 2000. Però resulta irònic i particularment cruel que ara, en una edat on el cos experimenta canvis naturals significatius, tornin a sentir la mateixa pressió. La diferència és que ara aquesta pressió ve embolicada en un discurs de «salut»: es parla d’inflamació, d’autocura, de suplements que s’ofereixen amb codis de descompte directes a la butxaca de qui els promociona. Aquesta narrativa, aparentment benigna, fa que sigui molt més difícil detectar la trampa: en el fons, el que hi ha, de nou, és la imperativa de la primesa.
La Urgència de la Protecció i l’Educació enfront de l’Estètica Impossible
Davant aquesta onada persistent de primesa com a canon estètic inabastable i, sovint, poc saludable, es fa imprescindible adoptar una postura activa de protecció. Primer, la protecció individual, desenvolupant una mirada crítica i una resistència a aquestes narratives. Però, sobretot, la protecció col·lectiva, especialment dirigida a les nostres nenes: filles, nebodes, cosines o, en el cas de professionals de l’educació o la sanitat, a les nenes amb qui interactuem. La responsabilitat recau en ser un exemple de respecte cap al nostre propi cos, independentment de si ens agrada o no. Aquesta és una tasca complexa, donada la història d’aprenentatge cultural: des de ben petites, les dones són ensenyades a odiar el seu cos, a percebre’l com un «camp de batalla» constant contra les seves imperfeccions naturals. Aquesta narrativa, que emmascara tàctiques de control sota el vel de la ‘salut’, planteja una paradoxa similar a la que s’observa en altres debats complexos, on l’anàlisi crítica és essencial per desmuntar narratives dominants, com s’explora en La Tribuna: Anàlisi de «Veritat Pendent» des de la Universitat Andrés Bello.
És fonamental informar a les noves generacions que la seva salut no depèn de la primesa. Que el més valuós del seu cos no és la seva aparença, sinó el que els permet fer: jugar, córrer, aprendre, crear, connectar. El cos no és una eina per a l’admiració externa ni per a la selecció per part dels altres. No som objectes. Cal educar-les en la consciència que el seu cos és el seu temple, el seu vehicle de vida, i que el seu valor no es mesura en talles ni en l’absència de cel·lulitis. Aquesta educació en el respecte, la funcionalitat i l’amor propi corporal és l’única armadura veritable contra les incessants i perverses estratègies de control basades en la imatge. Només així podrem desarticular la primesa com a eina de poder i retornar al cos el seu sentit més primari i autèntic.
Implicacions Estratègiques i la Necessitat d’una Resposta Col·lectiva
L’anàlisi d’aquest article revela un panorama complex amb profundes implicacions estratègiques per a la societat contemporània. En primer lloc, subratlla la persistència i l’adaptabilitat dels mecanismes de control social vehiculats a través de la imatge corporal. La transició de la promoció de dietes estrictes a la comercialització de medicaments que suprimeixen la fam no és només un canvi tàctic, sinó una evolució estratègica per perpetuar la cultura de la primesa de manera més subtil i, aparentment, menys «sacrificada». Aquesta nova fase permet a la indústria de la bellesa i la «salut» mantenir la pressió estètica, fins i tot en edats més avançades, embolicant-la sota un discurs de «benestar» i «autocura» que és difícil de qüestionar per al consumidor no informat. L’explotació de la inseguretat femenina, convertint característiques corporals naturals en defectes a «tractar» amb productes i suplements, representa una estratègia econòmica multimilionària que s’alimenta de la distorsió de l’autoestima i la percepció de la salut.
En segon lloc, les implicacions per a la salut pública són greus. La normalització de la primesa extrema, fins i tot quan és induïda per medicaments o hàbits alimentaris insostenibles, pot conduir a un augment dels trastorns alimentaris, problemes de salut mental i una visió distorsionada del que realment significa estar saludable. L’ideal d’una primesa associada a la joventut, la raça blanca i l’absència de «defectes» naturals exclou una vasta majoria de dones, generant frustració, ansietat i la sensació de no ser «suficient». Estratègicament, és un sistema que es retroalimenta: com més inabastable és l’ideal, més gran és la pressió per consumir productes i tractaments que prometen la seva consecució. Aquesta dinàmica no només afecta la percepció individual, sinó que també té un impacte en la moral i la cohesió social, en fragmentar la comunitat femenina i convertir el cos en un camp de competició.
Finalment, l’article ens obliga a reflexionar sobre la necessitat urgent d’una resposta col·lectiva i coordinada. A nivell individual, és crucial desenvolupar una alfabetització mediàtica crítica que permeti desxifrar els missatges subliminals i oberts de la indústria. A nivell educatiu, la integració de programes que promoguin la imatge corporal positiva i el respecte a la diversitat corporal des de la infància esdevé una prioritat. Políticament, podria ser necessari revisar la regulació de la publicitat i la promoció de productes de «salut» i «bellesa» que perpetuen estàndards inabastables o insalubres. En última instància, la lluita contra la instrumentalització de la primesa és una lluita per la dignitat del cos humà, per la salut mental col·lectiva i per un canvi cultural profund que valori la diversitat, la funcionalitat i el benestar integral per damunt de qualsevol canon estètic dictat per la indústria i els mitjans. És una crida a la protecció de les noves generacions i a la reivindicació del cos com a espai d’autonomia i no d’opressió.
https://elpais.com/salud-y-bienestar/2026-05-23/la-delgadez-como-estrategia-de-control.html
