Des de la perspectiva d’un corresponsal que ha observat l’evolució dels hàbits socials en les últimes dècades, assistim a un fenomen inquietant: la transformació del benestar en una nova forma de disciplina rigorosa. En un món hiperconnectat, on la productivitat s’ha convertit en la moneda d’escany i on cada aspecte de la nostra vida sembla haver de ser optimitzat, la anomenada «cultura del benestar» ha instal·lat l’autocura com un valor central. Tanmateix, aquest moviment, que originalment nasqué per alliberar l’individu i proporcionar un refugi davant l’estress, ha acabat sucumbint a la mateixa lògica de rendiment que pretendia combatre. El que hauria d’ser un acte d’amor propi s’ha transformat, per a moltes persones, en una llista de tasques més en una agenda ja saturada, convertint el descans en una font addicional d’ansietat.
Aquest article analitza com la pressió per complir amb rutines saludables —des de la meditació matinal fins a l’entrenament intens— s’està convertint en una càrrega mental que afecta la salut emocional de la població. No es tracta només d’una qüestió de temps, sinó d’una mutació cultural on el «cuidar-se» ja no respon a una necessitat biològica o emocional, sinó a un mandat extern d’optimització personal. En aquest context, la línia entre la salut i l’obsessió s’ha tornat perillosament fina, plantejant un debat urgent sobre com recuperar la singularitat i la compassió cap a nosaltres mateixos en una era de estàndards universals i pressions socials invisibles.
La mutació del benestar: de la necessitat personal al mandat cultural
Segons el Dr. Lucas Ponti, metge dermatólog funcional i especialista en psiconeuroimmunologia i longevitat (MN 130.388), l’autocura deixa de ser tal en el moment en què deixa de respondre a una necessitat personal per passar a respondre a una exigència cultural. El Dr. Ponti sosté que hem creat una societat que, paradoxalment, ens allunya de la nostra pròpia biologia per després vendre’ns eines costoses per intentar tornar a connectar amb ella. El problema, segons el seu análisis, no recau en la pràctica de meditar o entrenar, sinó en la conversió d’aquestes activitats en una obligació moral.
Aquesta visió coincideix amb l’anàlisi de la llicenciada en Psicologia Belén Tarallo (MN 72.020), membre del Departament de Psicoterapia Cognitiva de INECO. Per a Tarallo, aquest fenomen està directament relacionat amb la rigidesa cognitiva. L’autocura creua la línia de lo saludable quan deixa de ser guiada per una necessitat interna i passa a ser controlada per regles externes, sintetitzades en expressions com el «he de» o el «hauria de». Aquesta «trampa de la indústria del benestar» transforma activitats que haurien de ser placenteres en mandats autoimposats que, en lloc d’augmentar el benestar, generen un efecte inverse: unaugment de l’estress i una sensació de fracàs quan no es compleixen els estàndards.
La desconnexió de la singularitat i la standardització del cura
La consultora psicològica Valeria Roca alerta sobre el perill de la standardització del benestar. Segons Roca, l’autocura real hauria de basar-se en la singularitat de cada individu. La recerca de fórmules universals per assolir la felicitat o la salut provoca que perdem la autopercepció i ens desconnectem del que realment necessitem. En intentar encaixar en un model d’éxit en el benestar, l’individu deixa de escoltar el seu cos i la seva ment, substituint la intuïció per una llista de recomanacions genèriques que no tenen en compte el context personal ni emocional de cada persona.
Aquesta tendència a la standardització és similar a altres processos de correcció de sesgos que veiem en el sector salut, com ara el Govern llança un pla estratègic per corregir el sesgo de gènere en la recerca mèdica i la salut de la dona, demostrant que la visió universal sovint ignora les necessitats específiques de determinats grups. En el cas de l’autocura, l’error és creure que existeix un «manual d’instruccions» únic per al benestar, oblidant que el que és regenerador per a una persona pot ser exhauridor per a una altra.
Indicadors crítics: quan el motor és el rendiment i no la compassió
La doctora en Psicologia i especialista en Mindfulness, Mariam Holmes (MP 20.463), assenyala que el punt d’inflexió ocorre quan el motor que mou l’autocura deixa de ser la autocompassió i passa a ser el rendiment. Quan l’objectiu és «optimitzar-se» per ser més productiu o per encaixar en una imatge d’éxit, el benestar es converteix en una eina de pressió. La Dra. Holmes identifica tres indicadors clau per detectar aquesta deriva: la rigidesa mental (el pas del «triaixo això» al «he de fer això»), la tensió física o ansietat abans de iniciar la pràctica, i la sensació de lleugerament per haver «complert» en lloc de sentir calma o vitalitat.
Aquest sentiment de «compliment» és una alerta vermella. El Dr. Ponti afirma haver vist pacients absolutament esgotats, no per causa d’una malaltia orgànica, sinó per l’esforç d’intentar fer-ho tot correctament. En lloc d’escoltar el cos, els pacients el monitoritzen, convertint la seva vida en una sèrie de dades a optimitzar. Per diagnosticar aquest estat, el metge suggereix una pregunta simple: si demà no pogués complir amb la meva rutina de benestar, ¿sentiria tranquil·litat o culpa? Si la resposta és culpa, ansietat o sensació de fracàs, l’autocura s’ha transformat en una exigència.
L’impacte emocional de la «llista de tasques» del benestar
El resultat d’aquest procés és una paradoxa on persones que segueixen hàbits saludables —diètes equilibrades, exercici regular, meditació— continuen sentint-se malament. Valeria Roca subratlla que moltes persones perden la noció de les seves pròpies necessitats i, en lloc de preguntar-se què necessiten realment, es pregunten què han fet malament per no sentir-se bé. Aquesta és la culminació de la pressió per l’excel·lència: l’incapacitat d’acceptar la vulnerabilitat o el descans sense culpa.
Aquesta pressió constant per l’optimització mental i física acaba per erosionar la salut mental. En lloc de buscar espais de desconnexió real, com podria ser el relaxament en entorns naturals o termals, com el cas de Coma-ruga: El paradís termal de Tarragona que desafia les estacions i redefineix el turisme de la Costa Daurada, moltes persones converteixen fins i tot els seus moments de leisure en objectives a assolir, eliminant l’espontaneitat i el plaer genuí.
Hacia una nova definició de l’autocura: la amabilitat cap a un mateix
Els experts coincideixen que el camí per sortir d’aquesta trapa és recuperar la flexibilitat. L’autocura real no és una llista de tasques eterna i impossible de complir, sinó la capacitat de respondre a la necessitat del moment. Això implica acceptar que hi ha dies on l’autocura és fer exercici, però altres dies l’autocura és, precisament, no fer res i permetre’s el descans sense sentir-se culpable.
La clau resideix en el canvi de paradigma: passar de la monitorització a l’escolta. En lloc de seguir un protocol estandarditzat, l’individu ha de recuperar la capacitat de preguntar-se: «¿Què necessito jo ara?». Aquest acte de consciència i amabilitat cap a un mateix és l’única manera d’evitar que el benestar es converteixi en una nova forma de stress laboral o social, tornant l’autocura al seu sentit original: ser un acte de cura i no una eina de productivitat.
Reflexió editorial: El futur del benestar en l’era de l’optimització
L’anàlisi d’aquest fenomen ens revela una tendència perillosa en la societat contemporània: la tendència a colonitzar tots els espais de la vida privada amb la lògica del mercat i la productivitat. El benestar, que hauria de ser un dret i una pràctica de salut, s’està convertint en un producte de consum i en un símbol de estatus. Qui pot permetre’s la «rutina perfecta» de benestar és vist com algú disciplinat i exitós, mentre que qui no pot, es sente inadequat. El futur del benestar ha de passar necessàriament per una desmedicalització de la quotidianitat i una desconstrucció del concepte de «vida optimitzada».
Si no som capaços de desvincular la salut de la productivitat, seguirem creant una generació de persones «saludables» en el paper, però emocionalment esgotades. La verdadera salut no resideix en la precisió d’una rutina, sinó en la capacitat de gestionar la incertesa i l’imperfecció. El repte per als professionals de la salut i la psicologia serà educar la població en la autocompassió i en la acceptació de la singularitat, lluny dels estàndards imposats per les xarxes socials i la indústria del benestar. El futur ha de ser menys «rendiment» i més «presència», retornant la cura a la seva essència més humana: la amabilitat cap a un mateix.
Fuente: https://www.infobae.com/salud/2026/06/15/menos-autoexigencia-y-mas-bienestar-claves-practicas-para-ser-mas-amable-con-uno-mismo-segun-especialistas/
