En el complex mosaic de la sociologia contemporània, poc aspectes són tan reveladors de la transformació d’una nació com la manera en què els seus ciutadans viuen, perceben i gestionen la seva sexualitat. Aquest article se subtrai de la superficialitat per analitzar els resultats de la II Enquesta Nacional de Salut Sexual (ENSS), un estudi d’àmbit estatal orquestrat pel Ministeri de Sanitat i el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Aquesta investigació no és només un recull de dades estadístiques, sinó un exercici de memòria col·lectiva que actualitza, després de diecisset anys, el coneixement sobre les actituds, experiències i comportaments de la població resident a Espanya, prenent com a punt de referència la primera edició realitzada el 2009.
El context tècnic d’aquesta enquesta és rigorós: s’ha basat en una mostra representativa de 9.009 persones amb 16 anys o més, desglossades en 4.615 homes i 4.394 dones. L’estudi, dut a terme entre octubre i novembre de 2025, s’insereix en una indústria de la salut pública que busca transitar des d’un model purament biomèdic —centrat en la prevenció de la malaltia— cap a un model biopsicosocial, on el benestar emocional, l’educació i la diversitat són els pilars fonamentals. Aquest canvi de paradigma és essencial per entendre com la societat espanyola ha evolucionat cap a una acceptació més ampla de la diversitat de gènere, tot i que encara s’enfronta a reptes estructurals en qüestions tan crítiques com el consentiment i la prevenció d’infeccions.
L’estudi aborda dimensions transversals que van des de l’accés a serveis de salut sexual i el consum de pornografia fins a la prostitució i l’educació sexual. En un moment on la discussió sobre els drets reproductius i la identitat de gènere ocupa el centre del debat polític, aquests resultats proporcionen una base empírica per a la formulació de polítiques públiques. Aquest article desxifrarà com la visió de la felicitat s’ha desvinculat de la normativitat sexual i com, malgrat l’obertura social, persisteixen bretxes generacionales i de gènere que qüestionen l’eficàcia dels actuals canals d’informació i prevenció.
La paradoxa de la satisfacció sexual i la desmitificació de la felicitat
Un dels punts més intrigants de l’estudi és el descens en la percepció de satisfacció sexual. El 77,2% de la població actual afirma sentir-se molt o bastant satisfacta amb la seva vida sexual, una xifra que, tot i ser alta, representa un retrocediment significatiu respecte al 85,8% registrat el 2009. Aquesta tendència mostra una correlació directa amb l’edat: la satisfacció disminueix progressivament a mesura que els participants envelleixen, arribant al seu punt més baix en el grup de 75 anys o més, on només el 51,3% es declara satisfact. Aquesta dada suggereix una necessitat urgent de visibilitzar la sexualitat en la tercera edat, combatent el tabú que encara envolta el desig i el plaer en els col·lectius més veterans.
Similitanment, s’observa un canvi profund en la concepció de la felicitat. Actualment, el 60,8% de la població no està d’acord amb la premissa que «sense una vida sexual activa no és possible ser feliç». Aquesta desvinculació indica que la societat espanyola ha començat a adoptar una visió més diversa i menys normativitzada, on la realització personal no depèn exclusivament de l’activitat sexual. Aquesta evolució mental és anòloga a com altres sectors de la societat busquen noves formes de benestar, com es pot veure en l’auge del snack saludable i el creixement del consum de fruits secs, on el consumidor prioritza la salut integral per sobre de les conventions immediates.
L’educació sexual: Un consens social davant de canals fragmentats
Existeix un consens aclaparador sobre la necessitat d’integrar la sexualitat en el sistema educatiu. El 91,1% dels enquestats consideren que els centres educatius haurien d’impartir educació sexual durant tota l’etapa obligatòria, incloent l’Educació Primària, l’ESO i la Formació Professional. Aquest suport és transversal, superant barreres d’edat i gènere. No obstant això, la realitat de les fonts d’informació revela una fragmentació important: l’àmbit educatiu és la referència principal per al 29,2% de la població, però encara pesen molt les figures familiars.
En el cas concret dels homes, els professors i educadors són la principal font d’informació (30,6%), mentre que les dones recorben majoritariament la figura de la mare (29%). Altres fonts inclouen l’experiència vital (24,2%), el pare (18,6%), el grup d’amistats (14,3%), la lectura de llibres i autoformació (14,0%) i, finalment, Internet i les xarxes socials (12,4%). És preocupant que, malgrat aquest suport a l’educació formal, la valoració de la informació disponible ha baixat del 69,5% en 2009 al 65,6% actual, suggerint que la qualitat o l’actualització dels continguts no segueix el ritme de les demandes socials.
Diversitat de gènere i orientació: Una nova cartografia de l’identitat
L’enquesta reflecteix una visibilitat sense precedents de la diversitat sexual i de gènere. La distribució d’identitats es defineix en un 48,2% d’homes i un 50,8% de dones, però apareixen categories noves i essencials: un 0,7% es defineix com a persona no binària i un 0,2% d’una altra manera. A més, el 0,3% s’identifica com a persona trans, transgènere o transexual. Aquestes xifres, tot i semblar petites, representen milers de persones que ara se senten segures per expressar la seva identitat en una enquesta oficial.
Pel que fa a l’atracció sexual, el 87,5% dels homes se sent atraït per les dones i el 77,2% de les dones per els homes. L’atracció per persones del mateix sexe es situa en el 4,7% per als homes i el 1,5% per les dones. Per altra banda, l’atracció cap a ambos sexes és referida pel 2,6% de la mostra. Aquesta apertura indica una disminució dels estigmes, tot i que el camí cap a una igualtat plena encara presenta obstacles, especialment en la prevenció de la violència sexual i la comprensió del consentiment, punts que l’estudi marca com a «desafios persistents».
Reps i vulnerabilitats: El pes de la prevenció i el consentiment
A pesar de l’obertura mental, l’estudi alerta sobre la fragilitat en la prevenció de les Infeccions de Transmissió Sexual (ITS) i la gestió del consentiment. La bretxa entre l’acceptació teòrica de la diversitat i la pràctica preventiva és evident. El rapport subratlla que encara persisteixen creences obsoletes sobre les relacions sexuals que poden posar en risc la salut pública. La manca de coneixements tècnics sobre el consentiment actiu es converteix en un punt crític que pot derivar en situacions de violència sexual, un problema que requereix una intervenció immediata des de les polítiques de sanitat i justícia.
La correlació entre la manca d’educació formal i la dependència de fonts informals (com el grup de pares o la pornografia) pot estar influenciant la percepció del consentiment. Mentre que la societat avança en l’acceptació de qui estimem, sembla que s’ha descuidat el «com» ho fem, especialment en termes de seguretat i respecte mutu. Aquesta paradoxa és el nucli del repte actual: passar d’una societat que «tolera» la diversitat a una que «educa» en la salut sexual integral i el respecte a l’autonomia de l’altre.
Reflexió Editorial: Cap a un nou contracte de salut sexual
Els resultats de la II ENSS ens deixen una lecció clara: Espanya ha conquerit la batalla de la visibilitat, però encara està perdent la batalla de la prevenció i la qualitat educativa. L’elevadíssim suport a l’educació sexual en les escoles (91,1%) és un mandat social que el sistema educatiu no pot seguir ignorant. No es tracta només de parlar de biologia, sinó de gestionar emocions, límits i drets. La salut sexual no és només l’absència de malaltia, sinó un estat de benestar físic i mental que requereix eines crítiques per navegar en un món hipersexualitzat però poc educat.
El futur de la salut sexual a Espanya dependrà de la capacitat de l’estat per transformar aquest consensus social en currículs educatius reals i programes de salut pública que no deixin a ningú enrere, especialment els col·lectius no binaris i la gent gran. Si no s’actua sobre el consentiment i la prevenció, l’obertura social serà només una capa superficial que amagarà vulnerabilitats profundes. La salut sexual és un dret humà, i el camí cap a ella passa per una educació basada en l’evidència i no en el tabú.
Font original: https://www.infocop.es/la-encuesta-nacional-de-salud-sexual-revela-una-mayor-aceptacion-de-la-diversidad-sexual-pero-desafios-persistentes-en-prevencion-y-consentimiento/
