Des dels nostres estudis centrals, amb la perspectiva que només pot donar el pas del temps i l’anàlisi profunda dels cicles polítics i econòmics, ens endinsem avui en una reflexió crucial sobre Venezuela. L’escenari actual del país no és només el resultat de la inèrcia o la fatalitat, sinó la conseqüència directa de decisions estratègiques —o la manca d’aquestes— preses en moments clau de la seva història recent. Aquest article no és una simple retrospectiva nostàlgica, sinó una dissecció meticulosa de com les idees econòmiques, o la seva incomprensió, han modelat el destí d’una nació rica en recursos, des de l’efervescència del 1999 fins a la complexitat del seu «nou moment polític» actual. Analitzarem el «per què» darrere d’una trajectòria que ha oscil·lat entre l’immens potencial i la devastació, posant el focus en les lliçons no apreses i les oportunitats que, malgrat tot, persisteixen.
La Gènesi d’una Oportunitat Perduda: 1999 i la Visió de Rangel
Corria l’any 1999, i Venezuela es trobava a les portes d’un canvi sísmic, amb la imminent elecció de l’Assemblea Constituent que redefiniria el rumb del país. En aquell context d’expectació i incertesa, una figura amb una lucidesa poc comuna, José Vicente Rangel, aleshores al capdavant de la Cancelleria, va convocar un important testimoni d’aquella època. La invitació no era trivial: Rangel, una ment aguda que «veia lluny», reconeixia l’ascens imparable de Hugo Chávez. Les seves paraules ressonaven amb una premonició: «Chávez serà imbatible en allò polític. Tindrà més poder que Gómez. Però potser no està entenent bé l’economia».
Aquesta observació, carregada de profunditat, no era una mera conjectura, sinó el diagnòstic d’un expert que anticipava la magnitud del poder polític que el nou líder acumularia, comparant-lo fins i tot amb la llarga i consolidada hegemonia del dictador Juan Vicente Gómez. Però al mateix temps, assenyalava una possible fal·lència fonamental: una comprensió imperfecta dels mecanismes que impulsen la prosperitat econòmica d’una nació. La proposta de Rangel era clara i constructiva: convidar un grup d’economistes a dialogar amb Chávez, amb l’objectiu d’oferir-li una perspectiva que pogués complementar la seva formidable visió política amb una base econòmica sòlida. La iniciativa va ser acceptada amb esperit patriòtic per destacats economistes liberals, entre ells Emeterio Gómez i Miguel Rodríguez, en un gest que reflectia la voluntat de contribuir al benestar del país més enllà de les divergències ideològiques.
Tot estava preparat per a una trobada històrica, un esmorzar a La Casona, la residència presidencial, on tres economistes amb una visió liberal s’asseurien a escoltar la proposta econòmica de Chávez i, potser, a intercanviar idees que poguessin forjar un camí cap al desenvolupament. Una cita agendada, un moment que podria haver marcat un punt d’inflexió. Tanmateix, la història, amb la seva ironia implacable, va dictar un altre desenllaç. La vigília de l’esdeveniment, una trucada de Miraflores, el palau presidencial, va cancel·lar la trobada «sense data»… i «fins mai més». Aquest episodi, lluny de ser una anècdota nostàlgica, es presenta avui com una ensenyança, un testimoni eloqüent d’una oportunitat perduda.
- El diagnòstic premonitori de José Vicente Rangel sobre el poder polític de Chávez i el seu possible desconeixement econòmic.
- La iniciativa per unir visions: la invitació a economistes liberals com Emeterio Gómez i Miguel Rodríguez.
- La cita històrica a La Casona, concebuda per dialogar sobre el futur econòmic de Venezuela.
- La inexplicable suspensió de l’encontre, que va tancar una porta a una possible trajectòria alternativa de la nació.
El Cor de la Prosperitat: Estalvi, Inversió i la Naturalesa Humana
La saviesa de José Vicente Rangel, com s’ha demostrat amb el temps, era totalment encertada. Si Chávez hagués abraçat aquella idea fonamental que la prosperitat de les nacions resideix en el poder del cicle estalvi-inversió, catalitzat per l’ambició humana emmarcada en la competència, Venezuela podria haver fet un salt quàntic cap al nivell de país desenvolupat. Aquell lideratge carismàtic gegantí, exercit en un moment històricament formidable amb preus del petroli ascendents, tenia la capacitat d’impulsar un creixement sense precedents. Però, tal com indica la crònica, ni Chávez, ni els seus principals assessors econòmics i polítics, com Jorge Giordani o Rafael Ramírez, van arribar mai a comprendre ni el valor central de l’economia per a l’èxit de qualsevol nació, ni les lleis intrínseques que governen el mercat. Aquestes lleis, arrelades en conductes inherents a la naturalesa humana, són inseparables de la producció i l’intercanvi de qualsevol societat, una veritat que la ideologia dominant va optar per ignorar.
El 1999, el país vivia, per al seu temps, un «nou moment polític» indiscutible. La vella hegemonia dels partits tradicionals, Acción Democrática (AD) i COPEI, havia arribat a la seva fi. Chávez, amb el seu discurs populista i la seva personalitat magnètica, enlluernava no només a les masses, sinó que es deixava encantar a si mateix, enfilat en aquella formidable muntanya de poder polític recentment adquirit. Tenia a les seves mans l’oportunitat històrica de fer girar Venezuela cap a una senda de desenvolupament sostingut i inclusiu. No obstant això, l’entorn ideològic que el rodejava, marcat per una interpretació marxista rígida, va resultar incapaç de comprendre els principis econòmics bàsics que haurien permès capitalitzar aquesta conjuntura. D’aquella incomprensió fonamental i de la consegüent aplicació de polítiques errònies, va néixer la destrucció econòmica que la nació pateix avui dia. Aquesta deriva ideològica ha estat, en moltes latituds, la llavor de problemes estructurales profunds, i la incapacitat d’autocrítica ha agreujat la situació, fent que es perpetuïn errors amb un cost incalculable, un fenomen que sovint s’emparenta amb dinàmiques com la corrupció sense color polític, on els interessos o les dogmes s’anteposen al benestar general.
Venezuela en la Cruïlla: Del Desllustre Polític a la Devastació Econòmica
La Venezuela de finals del segle XX i principis del XXI ha estat un laboratori de proves per a teories polítiques i econòmiques amb conseqüències palpables. L’ascens de Chávez no només va marcar el final d’una era bipartidista que s’havia esgotat, sinó que va inaugurar una nova etapa de lideratge carismàtic amb una injecció de recursos petroliers sense precedents. Tanmateix, la manca d’una visió econòmica clara i pragmàtica, sumada a la influència d’ideòlegs que van prioritzar models centralitzats i de control estatal, va transformar aquesta abundància en una paradoxa de subdesenvolupament.
- La ruptura de la hegemonia de AD-COPEI: un punt d’inflexió democràtic el 1999.
- El magnetisme de Chávez i la seva capacitat per captivar l’electorat, consolidant un poder polític gairebé il·limitat.
- La influència determinant de figures com Jorge Giordani i Rafael Ramírez en l’aplicació de polítiques econòmiques estatistes i, a la llarga, contraproduents.
- L’herència d’una profunda devastació econòmica, amb la pulverització del salari real i la destrucció de la moneda, com a conseqüència directa de les decisions preses durant aquest període.
El Nou Moment Polític Actual: Desafiaments i Prioritats Renovades
Avui, però, no és temps de lamentacions ni de pessimismes estèrils. La història, amb la seva ciclicitat, ens torna a situar davant d’un «nou moment polític» (NMP) crucial. Recentment, i d’una manera abrupta, enmig d’una vergonyosa afronta a la sobirania nacional, s’ha posat fi a una hegemonia de 27 anys que va demolir el salari, va destruir la moneda i ha deixat com a herència un quadre desolat de devastació material i institucional. Però és precisament en moments de crisi profunda quan les nacions demostren la seva capacitat de superació, quan alcen la mirada i fixen la vista en l’horitzó.
Aquest NMP actual presenta una multitud de reptes i tasques pendents, però les seves prioritats es condensen en dues idees fonamentals. Malgrat que alguns dirigents polítics puguin estar desfermats demanant eleccions presidencials urgents, la tasca primordial del país no és electoral. És, de manera inequívoca, la Recuperació Econòmica. Aquesta es planteja segons la seqüència coneguda com a «seqüència Rubio», o ERT: estabilització, recuperació i transició. I el que és més encoratjador és que aquesta prioritat econòmica ja ha començat a caminar, i amb bon peu. El seu inici és sòlid, prometedor, i fins i tot alguns el qualificarien de sorprenent. Per a un economista, però, no hauria de ser una sorpresa que Venezuela, amb la seva constel·lació d’oportunitats en tots els camps —des de l’energia fins a l’agricultura, passant pel turisme—, atregui totes les mirades del món, sempre que se li retiri de sobre «aquella llosa granítica del socialisme del segle XXI». Aquesta recuperació intel·ligent, que implica una gestió estratègica i la capacitat d’adaptar-se a les dinàmiques globals, és un camí que altres regions també exploren amb èxit. Un exemple de com es pot aprofitar la intel·ligència per a una gestió estratègica es veu en el cas de Tarragona que lidera la gestió turística amb un sistema d’intel·ligència avançat, un model que podria oferir lliçons valuoses sobre com enfocar la reconstrucció econòmica des d’una perspectiva de dades i eficiència.
Indicadors d’un Inici Prometedor:
Tot i que l’article font no detalla explícitament els indicadors concrets, subratlla un «grapat» d’elements que suggereixen un canvi de tendència positiu:
- Una sensació de sòlid i prometedor començament en la recuperació.
- La creixent atracció de mirades del món cap a Venezuela, percebent-la com una constel·lació d’oportunitats.
- La latent capacitat del país en sectors clau, a l’espera de la remoció dels obstacles ideològics.
Una Oportunitat Única: Lliçons del Passat i la Reconstrucció Futura
Comparant amb aquell moment crucial de 1999, quan José Vicente Rangel observava amb igual lucidesa tant la política com l’economia, Venezuela es troba avui davant una oportunitat veritablement excepcional. ÚNICA. A diferència d’aquella època, no hi ha un cabdill carismàtic que centralitzi totes les esperances i temors, un fet que, paradoxalment, l’autor celebra amb un «gràcies a Déu!». Aquesta absència de personalismes pot ser la clau per a un desenvolupament més institucional i menys dependent de la figura d’un líder. Però el que sí tenim ara és l’aprenentatge dolorós de tants anys d’errors: els d’abans de Chávez, els d’aquells que van seguir durant el seu mandat, i els que han persistit després. Aquesta acumulació de lliçons és un capital inestimable.
La realitat actual és que gairebé tot ha de ser reconstruït. I és precisament en aquesta immensa tasca de reconstrucció, similar a la que va emprendre Alemanya amb el Pla Marshall després de la Segona Guerra Mundial, on resideix una extraordinària oportunitat, tant econòmica com política. Aquesta és la finestra d’esperança que, lamentablement, molts dirigents polítics, immersos en la voràgine de candidatures de tot tipus i eleccions sense data, semblen incapaços de veure. Aquesta és l’oportunitat que el govern de la presidència… (el text s’interromp, però la idea és clara: el focus hauria de ser en aquesta reconstrucció fonamental). El futur de Venezuela no només depèn de la voluntat política, sinó d’una comprensió profunda de les forces econòmiques i la capacitat d’implementar polítiques que estimulin la inversió, fomentin la competència i respectin la iniciativa privada. Aquesta és la veritable senda cap a la prosperitat duradora.
En resum, la trajectòria de Venezuela des de 1999 és un cas d’estudi sobre la interacció complexa entre el poder polític i els principis econòmics. La lucidesa de José Vicente Rangel en anticipar el repte econòmic de Chávez ressalta la importància vital de comprendre el cicle estalvi-inversió i el paper de l’ambició humana en la competència per a la prosperitat nacional. L’oportunitat perduda d’aquella època, marcada per la cancel·lació d’un diàleg crucial, va establir les bases per a un model que va prioritzar la ideologia sobre la realitat econòmica, culminant en la devastació que el país ha patit durant gairebé tres dècades. No obstant això, el present ofereix un «nou moment polític», una conjuntura única forjada per l’experiència i la lliçó de tants errors. La prioritat ha de ser, sense dubte, la recuperació econòmica a través de l’estabilització, la recuperació i la transició, un procés que ja mostra signes prometedors. Sense el pes d’un cabdillisme desmesurat i amb la saviesa obtinguda dels fracassos passats, Venezuela té ara la possibilitat de reescriure el seu futur, transformant la necessitat de reconstrucció en una palanca de desenvolupament, tal com va succeir amb el Pla Marshall. És una oportunitat que exigeix una visió a llarg termini i una comprensió econòmica pragmàtica, allunyada de les distraccions electorals i centrada en la reactivació dels motors de la prosperitat. La clau rau a reconèixer que la veritable força d’una nació resideix en la seva capacitat per generar riquesa, no en la simple acumulació de poder, i que els polítics tenen la responsabilitat històrica de facilitar aquesta transformació.
https://www.analitica.com/opinion/la-economia-y-el-nuevo-momento-politico/
