Introducció: El rigor jurídic davant la discrecionalitat administrativa
Aquest article se centra en l’anàlisi detallada del Recurs nº041-2026, una resolució emesa pel Tribunal Administratiu de Contractes Públics de la Comunitat de Canàries que marca un precedent fonamental en la interpretació de la Llei de Contractes del Sector Públic (LCSP). El conflicte sorgeix en el marc d’una licitació per a un servei extern d’assistència jurídica i assessorament integral especialitzat en contractació pública, un sector on la precisió tècnica i la transparència són essencials per evitar la nul·litat dels procediments. El nucli de la disputa resideix en la configuració d’un criteri d’adjudicació presentat com a «millora», el qual otorgava fins a 20 punts a la prestació d’una formació per al personal del TEA (Tesoro Especial de las Administraciones) en la mateixa matèria.
La controvèrsia jurídica es centra en si aquesta formació constituïa una prestació autónoma, ajena a l’objecte principal del contracte, o si podia ser considerada una millora legítima. La recursora argumentava que tal formació era un element extern al núcle del servei jurídico, mentre que l’administració intentava justificar-ho com una valor afegit. Aquest cas no és un simple conflicte administratiu, sinó que representa un debat sobre els límits de la discrecionalitat de l’órgan de contractació i la necessitat de una motivació exhaustiva que eviti l’arbitrari. En un entorn on la seguretat jurídica és la pedra angular, la resolució del Tribunal clarifica que la denominació formal d’un criteri no és suficient; és la realitat substantiu i la seva vinculació directa amb l’objecte contractual el que determina la seva validesa. La industria de la consultoria jurídica i els departaments de contractació pública s’en veuen directament afectats, ja que s’estableix que qualsevol millora que pugui alterar la طبيعة de les prestacions ha de estar rigorosament justificada, evitant que criteris secundaris desplaçin el centre de gravetat de la licitació principal.
Anàlisi de fons: La linya entre la millora i la prestació addicional
El Tribunal ha partit d’una premissa fundamental: el nom que el plec assigni a un criteri no és determinant. El que realment importa és la realitat del criteri. En aquest cas concret, el Tribunal ha conclòs que el pla formatiu podia encaixar en l’article 145.7 de la LCSP com a prestació addicional i distinta de les obligatóries, especialment perquè no estava definida com una exigència mínima en el plec tècnic. Aquesta distinció és crucial per a evitar una lectura simplista de la sentència: no es prohibeix la formació en els contractes d’assessorament, sinó que es demanda que aquestes millores estiguin suficientment especificades, amb requisits, límits i modalitats clares.
L’impacte sectorial d’aquesta resolució és profund, ja que recorda que les millores no poden alterar la natura de l’objecte contractual. En el cas analitzat, el Tribunal va apreciar una configuració objectiva en quant al mode de puntuar la presentació del pla i el nombre de sessions. No obstant això, s’ha posat en qüestiion si aquest automatisme mesurava realment la qualitat. El sistema premiava la existència formal i la quantitat, i no la utilitat o l’adequació sustantiu de la formació, convertint el criteri en un exercici de comptabilitat de sessions més que en una avaluació de la competència tècnica.
La clau de l’anul·lació no resideix en la natura de la formació, sinó en la manca de motivació. Segons els articles 145 i 116.4 c) de la LCSP, no és suficient afirmar que un criteri serveix per obtenir la millor relació qualitat-preu. L’expedient ha de justificar per què es tria aquest criteri, com es vincula a l’objecte del contracte, per què és proporcional i com permet comparar ofertes en competència efectiva. Aquesta exigència de motivació és el que evita que la discrecionalitat es converteixi en una llibertat no motivada, un risc constant en la gestió pública.
Aquest rigor en la motivació és anàlog al que s’observa en altres sectors que busquen l’excel·lència a traves de l’especialització; per exemple, com Ediren Lidera la Transformació de la Salut Comunitària Global: Una Anàlisi Profunda de la Seva Estratègia Integrada, on la coherència entre l’estratègia i l’execució és el que valida el model. En el cas del TEA, la formació podia ser institucionalment útil, però l’expedient no mostrava la connexió directa i funcional entre l’activitat docent i l’assistència jurídica externa.
El Tribunal subratlla que el criteri atribuïa fins al 20 per cent de la puntuació màxima a una activitat diferenciada de l’assessorió jurídica. No es va raonar per què havia de ser precisament l’empresa contractista qui impartís la formació ni com això redundava en l’execució principal. Aquesta desconnexió crea un desequilibri on una millora, pel seu pes ponderal, pot acabar determinant l’adjudicació més que la capacitat real de l’empresa per prestar el servei jurídico.
Aquest escenari genera una advertència pràctica: quan una millora té un pes tan elevat que pot desplaçar el centre real de la licitació, la motivació ha de ser especialment intensa. Si la formació és estratègica, la solució no és plantejar-la com una millora opcional per guanyar punts, sinó incorporar-la com a prestació pr&òpia i obligatória del contracte.
D’aquesta manera, l’administració s’assegura que el servei contractat sigui realment el que es necessita, evitant que el procés de licitació es converteixi en un joc de puntuacions formals. La falta de documents preparatoriis que expliquessin la incidència del criteri en la prestació del servei va impedir el control de la conveniència i la proporcionalitat, elements essencials per a garantir la transparència.
Finalment, l’impacte d’aquesta resolució obliga els redactors de plecs a ser molt mès meticulosos. No es pot confiar en la «relació temàtica» general; cal demostrar la «funcionalitat directa». En un moment on la digitalització i l’eficiència són prioritats, com es veu quan Tarragona aposta per la digitalització turística per consolidar-se com a Destinació Turística Intel·ligent, la contractació pública ha de seguir un camí de precisió tècnica similar per evitar la inseguretat jurídica.
Conclusió de l’expert
La resolució del Recurs nº041-2026 és un recordatori contundent de que en el dret administratiu la forma és substanció. La lliçó per a les administraciós i les empreses licitadores és clara: la «millora» no pot ser un mecanisme per inflar la puntuació sense una base tècnica sòlida i motivada. La proporcionalitat i la vinculació a l’objecte contractual no són suggeriments, sinó obligacions legals. En el context actual, on la fiscalització dels contractes públics és cada vegada mès estricte, la manca de motivació en els criteris d’adjudicació és el camí mès curt cap a la nul·litat del procés. La discrecionalitat no és sinónim de llibertat absoluta, sinó una potestat que requereix una justificació racional i documentada.
Fuente original: https://www.ituser.es/tribuna-de-opinion/2026/06/mejoras-con-causa-y-motivacion
