Introducció: L’anatomia d’un consens convenient
Aquest article se submersibleix en el complex entramat de la mobilitat urbana de Quito, on la gestió del transport públic ha deixat de ser una qüestió tècnica per convertir-se en una peça clau d’una estratègia electoral. El conflicte gira entorn d’una discrepància numerical que, tot i semblar insignificant per a l’usuari mitjà, representa una tensió estructural entre el cost real d’operació i la capacitat de pagament de la ciutadania. En l’àmbit de l’industria del transport, la «tarifa tècnica» és l’indicador que defineix el punt d’equilibri financer per mantenir la flota, el combustible i els salaris; en aquest cas, s’ha situat entre els 0,45 i 0,46 dòlars.
No obstant això, la realitat administrativa ha pres un gir inesperat. A través de diverses taules tècniques entre l’Ajuntament de Quito i els gremis de transportistes, s’ha arribat a un consens fixant la tarifa en 0,40 dòlars. Aquesta xifra implica un subsidi directe de 5 cents per passatger, una càrrega financera que recau sobre el sector públic per evitar un malestar social immediat. La paradoxa resideix en el calendari d’aplicació: mentre la necessitat econòmica dels transportistes és urgent, l’entrada en vigor d’aquest nou preu s’ha programada per al 1 de gener de 2027, deixant un buit de set mesos on la tarifa es manté congelada en 0,35 dòlars.
Aquesta demora no respon a una optimització de recursos ni a una millora de l’eficiència operativa, sinó que s’inscriu en un context de campanya electoral. El rapport analitza com la gestió municipal utilitza la estabilitat dels preus com una eina de marketing polític per projectar una imatge de protecció del poble, mentre que els transportistes, malgrat les seves denúncies de quèbra imminent, accepten condicions desfavoribles a canvi de promeses futures. Estem davant d’un escenari on el transport públic s’ha convertit en un escenari de simulació, on el «càlcul polític» prevaleix sobre la sostenibilitat tècnica del sistema de transport de la capital equatoriana.
Anàlisi de fons: El xoc entre la realitat tècnica i l’ambició electoral
L’estat actual del transport a Quito és el reflex d’una lluita de poder on el ciutadà és l’element més vulnerable. La narrativa oficial sosté que l’alcalde actua com el guardià dels interessos populars, contrastant aquesta imatge amb la dels transportistes, que serien presentats com a defensors exclusius dels seus propis interessos econòmics. Però, en profunditat, aquesta dicotomia és artificial. La acceptació dels transportistes de congelar la tarifa en 0,35 dòlars durant set mesos, malgrat els seus crits de desesperació financera, suggereix la existència d’acords tacsos que trascendeixen la mera gestió urbana.
Aquesta situació genera una pregunta inevitable: per què acceptar una pèrdua econòmica immediata? La resposta rauja en la proximitat dels comicis. L’administració municipal sap que qualsevol augment de la tarifa abans d’unes eleccions seria un suïcidi polític. Per tant, el consens de 0,40 dòlars per al 2027 és una manera de «donar la raó» tècnicament als transportistes sense pagar el cost polític d’aplicar-ho ara. És una gestió d’expectatives on el temps és l’únic actiu que es negocia.
Mentre això, la política nacional s’estén infiltra en la jurisdicció municipal. Durant l’Informe a la Nació del passat 24 de maig, s’ha observat com certs actors polítics utilitzen el transport com un «anzol» electoral. La promesa de construir l’extensió del Metro de Quito amb «mà pròpia» és una declaració amb una gran càrrega simbòlica, però amb una ambigüitat executiva preocupant. No queda clar si aquesta inversió recaurà en el Govern Central o en el futur alcalde d’un partit específic, convertint l’infraestructura més important de la ciutat en un trofeu de campanya.
Aquest phenomenon de «promeses eufòriques» recorda la fragilitat de moltes planificacions urbanes modernes. En altres contextos, com en la contractació pública, és fonamental entendre que l’obligació de motivar les millores en la contractació pública és el que garanteix que les obres no siguin simples promeses, sinó projectes viables. En Quito, però, la motivació no sembla ser l’eficiència, sinó la captació de vots.
El sector del transport, per la seva part, troba’s en una posició de dependència. La dependència dels subsidis i la pressió de l’administració els obliga a jugar el joc del govern de torn. La «quèbra» es torna un argument de negociació: es denuncia la crisis per forçar el subsidi, però s’accepta la demora per mantenir el suport polític. És un cicle de dependència mútua que no resolveu el problema de fons: la modernització del sistema i la sostenibilitat del model de finançament.
La paradoxa es torna encara més evident quan comparem aquestes promeses amb la realitat de la infraestructura. Prometre un transport de «primer nivell» mentre s’utilitzen mecanismes de congelació de preus artificials és contradictory. Un sistema de primer nivell requereix inversió, manteniment i una tarifa justa que permeti la renovació de la flota, no un pacte de silenci electoral.
Aquesta dinàmica crea un sentiment d’inocència forçada en la població. El ciutadà, que ve que el preu no puja, creu que la gestió és eficient, quan en realitat s’està construint una bomba de temps econòmica que explotarà el 1 de gener de 2027. El «càlcul polític» és, en essència, el desplaçament del cost actual cap al futur, transferint la factura a la següent administració o a un moment on el consens electoral ja no sigui prioritari.
Finalment, l’entrada de actors externs en la gestió de la capital genera una inseguretat jurídica i administrativa. El transport públic no pot ser el camp de batalla d’una lluita d’egos entre el Govern Central i l’Ajuntament. La mobilitat urbana hauria de basar-se en dades tècniques, no en frases impactants per a la premsa. La capital mereix una visió estratègica que no depengui de qui guanyi les eleccions, sinó de quins són els necessitats reals de residents.
Reflexió editorial: El preu de la manipulació política
La situació descrita per Marco A. Zurita Ríos no és un cas aïllat, sinó un patró recurrent en la governança d’Amèrica Llatina: la substitució de la tècnica per la conveniència. Quan el càlcul polític s’imposa a la gestió, el resultat és sempre el mateix: una degradació dels serveis públics i una desconfiança generalitzada cap a les institucions. La tarifa del transport a Quito és el síntoma d’una malaltia més profunda on el benestar social s’utilitza com a moneda de canvi electoral.
El futur del transport a la capital està condicionat a la capacitat de la ciutadania per discernir entre la gestió real i el marketing. Si les promeses de l’extensió del Metro i la fixació de tarifes es mantenen com a eines de campanya, Quito seguirà atrapada en un cicle de promeses no complertes i crisis financeres cícliques. La sostenibilitat urbana requereix transparència i rigor, no «frases anzol». El repte és transformar el transport públic en un servei tècnicament autosustentable, allunyant-lo de la volatilitat dels cicles electorals per garantir que el dret a la mobilitat no depengui de la conveniència d’un candidat.
Fuente original: https://www.eluniverso.com/opinion/cartas-al-director/no-es-gestion-es-calculo-politico-nota/
